Nous temps, vells propòsits

No sé ben bé en quin punt de l’any s’evoquen més propòsits, si al gener o al setembre. En el meu cas, sempre es lliguen al començament de curs i a la celebració del meu aniversari, com si un d’un nou any es tractés. Així que un dels meus propòsits ( com molts altres anys) és tornar a començar els entrenaments.

La família de corredors del ésquancorroquehiveigclar ens hem anat perdent entre corriols, marxes i carreres. Però per a què anar a córrer no es torni tan individualista, hi ha un altre grup que corre els dilluns a les 20:15 a Runnersworld. Tothom hi està convidat! ( més informació a : Sedentaris.cat)

Castanyer de Can Cuch

Avui faré algunes exepcions en aquest bloc: sempre escric en nom del col·lectiu, però avui ho faré en nom individual; tampoc relataré una competició; ni tampoc tindrà a veure amb l'art del runnisme, sinó que deixaré pas a l'art del ciclisme. Senyors, he retornat a l'entrenament: explicaré la història d'una excursió en bicicleta al Castanyer de Can Cuch. I es que ens fem grans i ja hem de recórrer a aquest tipus d'entrenament. És ben bé una excursió que es pot catalogar com a 'domingueril' per ciclistes 'dominguerils' com jo.

És una excursió molt habitual al Parc del Montseny. Vaig sortir de casa per arribar a Cànoves. Des d'allà vaig arribar al pantà de Vallforners: amb marxa 1 del plat 1 i amb unes respiracions profundes que per poc no arriben a fer-me hiperventilar. Però vaig arribar sense tocar els peus a terra!!

Existeixen dos itineraris per arribar al nostre objectiu: el fàcil i el difícil (gran categorització). En aquell moment vaig decidir que faria el fàcil. Així que si ressegueixes el pantà arribes a un punt en què el camí s'enfila muntanya amunt. Hem de dir que al principi s'empina una mica, però després és prou assequible. De tota manera, el corriol camina al costat d'un rierol, cosa que fa l'ascens més agradable.

Finalment vaig arribar al Castanyer (780 m.) -No em vaig preocupar tant pel temps com per poder arribar. I amb això crec que ho dic tot- És un arbre excepcional, amb 12 metres de diàmetre. Està buit de dins, això s'explica perquè en aquestes contrades en el subsòl els arbres no troben els nutrients necessaris, per tant s'autorealimentes o s'autoconsumeixen. La llegenda explica que durant una temporada en aquest buit va viure un carboner...

La baixada no va tenir més secret. Només que les pedretes no estaven subjectes del tot al sòl, i em van jugar alguna que altra malapassada. Gairebé m'espinyo 3 cops. Però vaig arribar a casa. FI.

V Marató de la Mediterrània

Fa un parell de setmanes dos membres de la família van anar a desafiar els seus límits físics a Castelldefels. Allà es celebraven moltes curses: una marató, una mitja-marató i una de 10.000 metres. Com és costum, no van arriscar gaire i van triar la més curta.
El dia començava molt d'hora. Ens havíem de desplaçar cap a Castefa i això requeria llevar-nos a les 6:30 del matí. Un cop arribats a l'esdeveniment vam aparcar a un cantó del canal. Sabíem que donaven el tret de sortida a la llera. Però el que no sabíem era que la nostra cursa no começava a les 9:00 del matí, sinó que començava en aquell mateix instant. Ens vam adonar que l'hotel on havíem d'anar a buscar els dorsals quedava tot just a l'altra banda de l'autopista, la qual es trobava vallda, així que vam haver de correr fins on hi havia un pont per poder creuar la carretera. En aquell mateix moment ens vam adonar que el temps precisament no ens sobrava. Així que "cames ajudeu-me" vam tirar cap a l'hotel. Allà havíem d'aconseguir el dorsal i, no menys important, l'obsequi de la cursa, amb cues per totes bandes. Un cop acabada aquesta dura tasca recol·lectora vam tornar a donar una volta de campionat a tota velocitat per creuar el pont. Així, amb "l'ai al cor" i "el cor a la boca" ens vam plantar a la linia de sortida, havent fet 5 km. a sprint. En aquell moment ja estàvem cansades...però la carrera començava en aquell instant. La cursa va transcòrre en direcció Gavà, i des d'allà es tornava a la lína de sortida (circuit tancat). Fins a Gavà hi havia una fina pujada, però era una cursa totalment plana. Físicament ens vam trobar d'allò més bé, fins i tot vam intentar un sprint al final que va fer millorar els nostres resultats. Però d'això ja fa unes quantes setmanes i cal que ens posem les piles per poder seguir el ritme.

the runners

Diverses curses a Roda de Ter

Aquest cap de setmana "llarg" la família s'ha apropat a Roda de Ter. S'ha desplaçat -com és costum- per córrer diverses marxes. Aquestes curses començaven a dos quarts d'onze del matí, cosa que s'agraeix, tenint en compte que es tracta d'un diumenge. Ja passades les 10:30 del matí i havent tingut les seves experiències als vestuaris han donat el tret de sortida. Tots els correrdors sortien des del mateix punt per realitzar dues curses diferents. La mitja marató -de 21 km. de llarg- i una cursa de 10.000 metres. Així que la família s'ha dividit en parts iguals per realitzar les dues curses. Aquestes trancorrien únicament per asfalt, així es donaven algunes voltes per dintre el poble de Roda de Ter per enfilar direcció Manlleu, i retornant per la mateixa carretera intercomarcal que ja havíem passat. De Roda de Ter a Manlleu hi havia un "falso llano" de 5 km. que ha costat mantenir, però el consol era que de tornada era baixada. Com és habitual les fèmines del grup han arribat les primeres, ja que recorríen només 10 km. Aquest cop han millorat una mica les seves marques, tot i que queda molta feina per fer. El grup masculí ha arribat uns 50 minuts més tard, havent fet una mica més del doble de distància que les primeres. Han tingut una claca d'excepció, ja que el membre adoptiu, i descasant d'un iroman, ha volgut venir a animar-nos amb la seva simpàtica descendència.

Marxa Penya Blanc i Blava

Aquest diumenge els Esquancorroquehiveigclar han sortit d'expedició. El destí ha estat Cardedeu (on no carda ni Déu, Carmelo dixit) allà s'ha celebrat la Marxa de la Penya Blanc i Blava. Hi havia dos circuits: el llarg i el curt, amb 16 km. i 8 km. de distància respectivament. El trajecte, en la seva major part, es desenvolupava per corriols i camins de terra, tot banyat amb paratges impressionants (com el Vallès no hi ha res). S'ha de dir que, encara que no hi hagués cap ascens, els camins tenien pujades i baixades; això feia difícil mantenir un ritme constant.
Dos membres d'aquest estimable grup han realitzat el circuit curt, així han estat les primeres en arribar a meta (tot i les difícils indiacions del final). El grup dels llargs ha arribat escalonat, el primer en arribar ha estat un membre adoptiu, el segon el director del grup i el tercer un exiliat readoptat del grup. Tots ells amb bones marques, però segur que poden millorar molt més.

Després d'un bon esmorzar, de la búsqueda d'una motxilla i d'aconseguir unes escopinyes (Dani, per descomptat) hem retornat a casa feliçment.

PD: Les fotos es publicarn en breu.