Castanyer de Can Cuch

Avui faré algunes exepcions en aquest bloc: sempre escric en nom del col·lectiu, però avui ho faré en nom individual; tampoc relataré una competició; ni tampoc tindrà a veure amb l'art del runnisme, sinó que deixaré pas a l'art del ciclisme. Senyors, he retornat a l'entrenament: explicaré la història d'una excursió en bicicleta al Castanyer de Can Cuch. I es que ens fem grans i ja hem de recórrer a aquest tipus d'entrenament. És ben bé una excursió que es pot catalogar com a 'domingueril' per ciclistes 'dominguerils' com jo.

És una excursió molt habitual al Parc del Montseny. Vaig sortir de casa per arribar a Cànoves. Des d'allà vaig arribar al pantà de Vallforners: amb marxa 1 del plat 1 i amb unes respiracions profundes que per poc no arriben a fer-me hiperventilar. Però vaig arribar sense tocar els peus a terra!!

Existeixen dos itineraris per arribar al nostre objectiu: el fàcil i el difícil (gran categorització). En aquell moment vaig decidir que faria el fàcil. Així que si ressegueixes el pantà arribes a un punt en què el camí s'enfila muntanya amunt. Hem de dir que al principi s'empina una mica, però després és prou assequible. De tota manera, el corriol camina al costat d'un rierol, cosa que fa l'ascens més agradable.

Finalment vaig arribar al Castanyer (780 m.) -No em vaig preocupar tant pel temps com per poder arribar. I amb això crec que ho dic tot- És un arbre excepcional, amb 12 metres de diàmetre. Està buit de dins, això s'explica perquè en aquestes contrades en el subsòl els arbres no troben els nutrients necessaris, per tant s'autorealimentes o s'autoconsumeixen. La llegenda explica que durant una temporada en aquest buit va viure un carboner...

La baixada no va tenir més secret. Només que les pedretes no estaven subjectes del tot al sòl, i em van jugar alguna que altra malapassada. Gairebé m'espinyo 3 cops. Però vaig arribar a casa. FI.